Cinc personatges coincideixen per diferents motius al bar El Voilà! Cadascú prové d’un tipus de vida totalment diferent, però tots tenen un punt en comú: estan “bojos”. La seva bogeria està provocada perquè el que pensen i senten, la percepció que tenen de la realitat, el que els interessa i desitgen, no es correspon amb allò que és habitual i està dintre de la norma.

Davant el perill de tancament de El Voilà!, els “bojos” intentaran evitar-ho amb un projecte comú: la creació d’un cabaret que impactarà directament sobre les seves vides i que utilitzarà la premsa escrita com a element de denúncia. Un diari teatral on plantejaran la seva percepció boja del món i on plasmaran les seves solucions per arreglar-ho. Arrel d’aquest cabaret, res tornarà a ser com abans per a cap d’ells.

El projecte dels bojos Una utopia musical. és realisme i abstracció, comèdia i drama, tragèdia i farsa, seny i bogeria. Aquests són els ingredients amb què La Barni Teatre convida a reflexionar sobre la necessitat de les utopies, dels impulsos que ens porten a desitjar-les, de les dificultats per aconseguir-les i de les trampes i contradiccions en les quals inevitablement caiem tots aquells que pensem que un altre món és possible. La lucidesa dels bojos ens porta cap a la reflexió i el deliri, la denúncia i la introspecció, la poesia i el patetisme.

Per a la creació de El projecte dels bojos. Una utopia musical, la companyia ha compartit un laboratori de creació on la documentació, l’entrenament actoral i un sistema creatiu basat en la improvisació i la dramatúrgia actoral han estat les seves línies principals.

El treball sobre els personatges ha estat acompanyat d’un treball de recerca i generació de situacions entre ells, basades en l’esquema argumental, però també obrint el camp d’experimentació cap al concepte que vertebra el projecte: la utopia.

El punt de partida ha estat treballar la història dels personatges amb els trets predeterminats que se’ls ha atorgat: caràcter, bogeria, corporalitat, antecedents vitals, etc. La feina ha consistit en plasmar tots aquests trets a l’escena mitjançant les improvisacions. Els personatges s’han situat en diferents situacions inventades, que tenen o no a veure amb la història a explicar, però que ha servit com a recerca interpretativa.

Mitjançant un entrenament basat en el treball corporal de la pedagogía de Lecoq i el teatre dansa s’ha treballat la dramatúrgia actoral seguint els sistemes de treball de creació sobre el cos, el text, la música i el moviment.

Durant el procés, l’actor s’han convertit també en escriptor. Mitjançant l’escriptura automàtica ha anat descobrint què s’ha mogut, què s’ha amagat, qué ha despertat en ell just després de fer una improvisació. Aquest revelador material, d’alt contingut poètic, s’ha utilitzat per enriquir el text definitiu. Cada actor ha aportat la seva sensibilitat i personalitat a un personatge que, dia a dia, s’ha anat allunyant de la idea inicial per prendre vida. És aquesta vida la que s’ha convertit en text i li ha donat forma.

S’ha presentat com un repte mostrar a cadascún dels personatges amb la música que els acompanya en la seva rutina diària i al mateix temps mantenir una cohesió i coherència en la línia que separa el format de cabaret amb el format de realitat.

Per treballar la realitat s’ha buscat un llenguatge més proper, tonal, d’estructures clares i fins i tot evidents. El pop, tant extens com de vegades ambigu, ha estat la font estilística.

Respecte a la música de cabaret, tot i que aquest gènere ens transporta inevitablemente al referent de Kurt Weill, compositivament hi ha hagut molta llibertat per aconseguir un format agosarat i excèntric, impulsiu. L’atonalitat, politonalitat, deconstrucció dels motius de cada personatge, recursos tímbrics externs, etc. s’han utilitzat sense oblidar els referents de músics actuals que treballen o han treballat a partir d’un format que s’apropa al cabaret com Loney Drifter, Karen o Andrew Bird.